Derrota amarga en el debut com a local del Kortatu BC. La intensitat del partit des del primer minut, feia pensar que, per aspirar a guanyar-lo, s’havien de fer les coses amb concentració i amb seriositat. Amb aquesta mentalitat van saltar els locals a la pista de Montigalà i amb aquesta actitud fan firmar un esperançador parcial de 15-6 al final del període.
L’equip de Los Ancares també va entendre aviat que necessitaria un esforç extra si volia tenir opcions d’aconseguir la victòria. Però a pesar de posar tota la carn a la graella, i de fer servir el seu principal estilet ofensiu, el dorsal número 5 (Cercós), els visitants només van poder escurçar l’avantatge local en un punt quan el marcador al descans indicava el triomf momentani del Kortatu BC per un marge de vuit punts, és a dir, 28-20.
A la represa, Los Ancares van augmentar la seva intensitat defensiva amb un objectiu ben definit: intentar posar èmfasi en las línies de passada i, d’aquesta manera, aconseguir que el Kortatu BC caigués en la precipitació i en la pèrdua d’algunes pilotes. Però aquest objectiu només es va assolir parcialment ja que els locals, amb un gran control del matx, continuava manant al final del tercer quart amb una diferència de 3 punts (37-34).
Un fantàstic començament a l’últim període per part dels locals va propiciar que, a falta cinc minuts el marcador assenyalés un prometedor 41-34, set punts de diferència que van quedar en només dos a falta de 2:10 per a la finalització del matx. I a partir d’aquí, la senyalització al jugador local, Sequero, de tot el repertori de faltes (una normal, una antiesportiva, una tècnica i una desqualificant) va fer que, després de vuit tirs lliures (3/8) i banda, els visitants es posessin per davant en el marcador (41-42).
A partir d’aleshores el Kortatu BC va fer un clic i va desconnectar. Això i 7 punts pràcticament consecutius del visitant Cercós, va fer que el matx s’acabés de decantar per a l’equip Los Ancares.
La reflexió que hem de fer és que malgrat qualsevol tipus de circumstància, els partits no s’acaben fins que no s’han acabat. Això que és una obvietat, que tothom hauríem de tenir gravat a foc en el més profund del nostre cervell, sembla ser que hi ha moments en què pot ser ben fàcil d’oblidar. Per tant, per molt bé, o molt malament que puguin anar les coses hauríem de tractar jugar amb tota la intensitat i concentració possibles i mirar sempre cap a endavant. Mai cap endarrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada